Entrevista a Carme Castelló

Aquí teniu l'entrevista a un testimoni del passat terratrèmol a Chile.

On estaves quan hi va haver el terratrèmol?
Estava de viatge a Xile amb la meva germana. Aquella nit estava en una onzena planta d’un hotel de Santiago de Xile, la capital.

Quan va durar el terratrèmol?
Aproximadament 3 minuts i mig.

Saps de quants graus era?
Si, de 8,8 en l’escala de Richter, bastant potent.

Què es nota durant un terratrèmol?
El que notes, sobretot es molt soroll, un soroll estrany i la gent explicava que el carrer feia com onades, però a l’habitació notàvem una vibració constant del terra i molt soroll. La primera sensació, el primer que em vaig pensar era que feia molt vent perquè les finestres vibraven molt, em pensava que era un huracà. Però llavors vaig pensar que en una ventada poden vibrar les Finestres però les parets no se’n van d’un cantó a l’altre, com si l’edifici es gronxés. Em pensava que havien tirat una bomba al costat o que hi havia hagut una explosió a l’edifici.

Després t’expliquen que ha sigut un terratrèmol que ha passat la moguda més forta i que n’hi haurà més però més suaus, després n’hi van haver cada dia, fins que les plaques tectòniques no es van posar bé del tot, però realment ja no van ser tan fortes.

Llavors ens va quedar el neguit de si podríem tornar el dia previst ja que els aeroports també havien estat afectats i estaven tancats.

Què va ser el primer que vas fer quan vas veure que era un terratrèmol?
Al principi, no sabíem ben bé que era un terratrèmol, i el que vam fer va ser esperar que passés tota la moguda i després, quan vam baixar a la planta baixa, algú ens va dir que era un terratrèmol, i, d’alguna manera ens vam tranquilitzar perquè almenys ja sabíem el que passava, abans teníem l’incertesa de no saber què era.

Quines sensacions vas tenir?
De por i de inseguretat, de no saber què passava.

Com creus que està ara el país?
Suposo que ara s’està normalitzant. El que és la capital, Santiago de Xile, no es va veure destrossat pel terratrèmol, almenys la part més moderna estava bé. Ara, on hi va haver l’epicentre, a Concepción, si que hi va haver més destroces perquè els edificis no estaven construïts amb mesures antisísmiques, es van ensorrar i és on hi va haver més víctimes. En aquesta zona hi haurà més feina de reconstrucció per posar-ho tot al seu lloc. A la resta del país, ara crec que tot funciona normal.

Alguna vegada havies viscut una experiència tan impactant?
No, tan impactant, no, i espero no tornar-la a passar.

T’ha servit s’alguna cosa aquesta experiència?
M’ha servit, potser, per donar-me conte de fins a quin punt les persones podem suportar aquestes coses, aquests fenòmens, perquè la veritat és que fins que no ho passes no t’adones que som més forts que no ens pensem. Aguantem molt més que no ens pensem.

Si es repetís aquest fet, sabries com afrontar-lo millor?
jo crec que la por la tindria igual, però potser sabria què estaria passant i ho sabria reconèixer més fàcilment.

Com van reaccionar els que estaven al teu voltant?
Més o menys, tots vam reaccionar igual, amb por, amb incertesa, amb angoixa, sense saber què estava passant, què passaria, si es tornaria a repetir. Jo estava amb la meva germana, intentàvem tranquilitzar-nos l’una a l’altra, pensant que ja passaria i que ens vindrien a recollir.

Ens vols explicar alguna altra cosa que et sembli interessant?
la reflexió que vaig fer quan tot ja havia passat, és que tenim molta sort d’haver nascut i de viure en un país en que aquests fenòmens no passin, potser en passaran d’altres, Però aquests, que són naturals, no els vivim i donar gràcies que hem tingut aquesta sort, ens ha tocat aquesta bona loteria de poder viure en un país en que estem tranquils en aquest aspecte, perquè aquí anem a peu pla i estem segurs i això allà no ho tenen. Es una experiència que no desitjo que la passi ningú i jo espero no tornar-la a passar. Però crec que fins que no passem coses com aquesta no ens adonem de la sort que tenim.