Com ja s'ha esmentat, els terratrèmols són la gran causa dels tsunamis. Perquè un terratrèmol origini un sisme submarí, el fons marí ha de ser mogut abruptament en sentit vertical, de manera que l'oceà és impulsat fora del seu equilibri normal. Quan aquesta immensa massa d'aigua tracta de recuperar el seu equilibri, es generen les onades. La grandària del tsunami estarà determinat per la magnitud de la deformació vertical del fons marí. No tots els terratrèmols generen tsunamis, sinó només aquells de magnitud considerable (primera condició), que ocorren sota el terra marí (segona condició) i que siguin capaços de deformar (tercera condició). Si bé qualsevol oceà pot experimentar un sisme submarí, és més freqüent que ocorrin en l'oceà Pacífic, les marees són més comunament seient de terratrèmols de magnituds considerables (especialment les costes de Xile, Perú i Japó). A més, el tipus de falla que ocorre entre les plaques de Nasca i Sud-americana, anomenada de subducció ", és a dir, que una placa es va lliscant sota l'altra, fan més propícia la deformitat del fons marí i, per tant, el sorgiment dels sismes submarins.
Malgrat el que s'ha dit anteriorment, s'han registrat tsunamis devastadors en els oceans Atlàntic i Índic, així com en el mar Mediterrani. Un gran sisme submarí va acompanyar els terratrèmols de Lisboa el 1755, el del Pas de Mona de Puerto Rico el 1918, i el de Gran Bancs de Canadà en 1929.
Les allaus, erupcions volcàniques i explosions submarines poden ocasionar tsunamis que solen dissipar ràpidament, sense arribar a provocar danys en els seus marges continentals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada